El model de Leopold Von Ranke, que dominava la historiografia a principis del segle XX, postulava una unitat cultural per a cada època històrica. Tant els historiadors socials com els econòmics el refusaren; els primers esgrimint una teoria de caràcter objectivista, basada en la noció de causalitat social i en la que cada classe tenia la seva pròpia cultura, mentre que els segons emfatitzarien que l'anàlisi de les estructures i l'estudi de les tendències a llarg termini (les quals inclourien tots els éssers humans i les seves activitats) seria fàcilment combinable amb la concepció de que la veritable història era la "història de la cultura material" .
A partir dels anys setanta del s.XX va començar una nova manera de fer història. Inclouria un retorn a la narrativa, un renovat interès envers la història política, un enfocament cultural que aplegaria els esdeveniments quotidians de la gent comuna, la seva interpretació des de la perspectiva dels grups subordinats i sense veu, la microhistòria que estudia el passat a partir de la mirada d'un petit grup o fins i tot d'un individu i, darrerament, la història de les mentalitats, traduïda en les idees o nocions no expressades dels subjectes històrics. Es dona, entre els historiadors adscrits a aquestes noves corrents, una reacció contra el concepte marxista de superestructura ja que mantenen que els individus son capaços de resistir les pressions socials i, fins i tot, de que és la cultura qui modela la realitat i no al contrari. Com diu Roger Chartier hem passat de la història social de la cultura a la història cultural de la societat.
La nova història cultural implicarà una concepció diferent de l'acció social que rehabilitarà el paper de l'individu, exclòs per la història social i de les estructures. Li adjudicarà un caràcter actiu en la configuració de les pràctiques de la societat, sense deixar de banda la causalitat com a explicació principal i l'autonomia de l'esfera cultural i política respecte a la base social. Individu i societat, estructura i acció, idees i realitat són els components primaris dels processos històrics i és en la relació entre ambdues oposicions on es troba la veritable explicació de la dita acció social.
Roger Chartier en Le monde comme représentation, seguirà les teories de E.Durkheim i de M. Mauss per explicar que "les representacions son les matrius que conformen les pràctiques mitjançant les quals es construeix el món de la societat" i que "els patrons dels que sorgeixen els sistemes classificatoris són veritables institucions socials" però aquestes matrius i patrons incorporen, al seu torn, en forma de "representacions col.lectives" les "divisions de l'organització social". D'aquesta manera veiem que ja no és en la determinació del context on es troba l'explicació de les accions i que la investigació tendirà a desplaçar-se de l'esfera social i econòmica a la de les representacions, dels sistemes de posicions a les experiències vitals i de les normes col.lectives a les estratègies individuals. La construcció cultural del social, tot i sent un ingredient específic dels processos històrics, depèn dels recursos dels individus en funció de la posició que ocupen a la societat; és a dir que aquesta captació i construcció del món sí que està mediatitzada i coaccionada per les estructures. Els sistemes classificatoris simbòlics seran capaços d'estructurar la societat perquè la mateixa societat els ha estructurat prèviament. Les relacions socials seran, doncs, quelcom construït dins d'un espai comú on els individus estan classificats i que condicionarà les seves representacions i decisions. Aquestes persones, que capten l'espai social a partir d'una determinada perspectiva, estaran, doncs, condicionades pel lloc que ocupen en aquest mateix espai social.
Caldrà, d'aquesta manera superar, l'enfrontament entre l'objectivitat de les estructures i la subjectivitat de les representacions, intentant construir nous espais d'investigació on les dues s'articulin. La mateixa pregunta que ens plantegem, ens haurà de portar a tenir en compte en la resposta els pensaments, intencions i voluntats de cadascú, lligats als sistemes col.lectius de repressions que, alhora, els possibiliten i els refrenen.
Això donarà lloc a l'afirmació de Chartier de que les produccions intel·lectuals, les representacions mentals i les pràctiques socials estan sempre governades per dependències i mecanismes aliens al propi subjecte, la qual cosa farà que es reprengui la lectura dels historiadors clàssics i la recuperació d'un concepte de representació allunyat de l'emprat en la història de les mentalitats. Les representacions col.lectives que incorporen als individus les divisions del món social i que organitzen els esquemes de percepció i d'apreciació mitjançant els quals actuen, estan relacionades amb la reculada de la violència, a partir del s. XVIII, quan l'Estat va confiscar el monopoli de la força, canviant el sistema de lluites aferrissades pel que té com a objecte les representacions. Aquí les formes simbòliques d'exhibició de l’esser social o de la potència política seran importants perquè influiran en la credibilitat que l'autoritat o el poder del grup reflecteix i la “presentificació” en un representant d'una identitat o poder estable ens dirà, fins a quin punt, aquestes relacions de força simbòliques interioritzaran, en els dominats, la percepció de refús o acceptació dels principis identitaris que asseguraran el seu sotmetiment. És una cosa absolutament palpable en la història de les dones, on l'educació i l'aprenentatge de que la violència simbòlica del baró envers elles es legítima, contribueix a perpetuar-la i a fer-la efectiva, malgrat algun refús que, nascut dins del propi consentiment, utilitzarà el mateix llenguatge de la dominació per rebel.lar-se. D'aquesta manera podrem, també, tenir clar que la construcció dels interessos mitjançant els discursos estarà socialment determinada per la desigualtat dels recursos (lingüístics, conceptuals, materials, etc) de que disposen els que els produeixen. El discurs de la dominació (p.ex.) marcarà unes relacions de poder que configurarà la identitat del dominant i del dominat. Així doncs, la nova història refusarà la determinació que controla pensaments i conductes en la història social per adoptar la llibertat en l'opció d'escollir i la part reflexiva de l'acció i de les construccions conceptuals.
Per en M.A, Cabrera "lo que el término discurso designa es el cuerpo coherente de categorías mediante el cual, en una sociedad histórica dada, los individuos aprehenden y conceptualizan la realidad (en particular la realidad social) y en función del cual desarrollan su práctica". Els discursos no seran ni creacions socials ni representacions racionals sinó un component actiu del procés de constitució dels significats que no estaran determinats per la realitat en sí mateixa sinó que dependran del cos de categories que, en cada cas, s'aplicaran. Operaran com una autèntica variable independent. Això tindrà com a conseqüència que l'acció social deixarà de ser explicada en els termes, tant d'acció humana com d'interpretació social (o d'ambdues combinades), per considerar-se un resultat depenent de la forma en que ha estat conceptualitzada pel discurs. L'acció serà una resposta a la pressió del context social (tal com també diu la història social) però no estarà determinada estructuralment com aquesta sinó intervinguda pel discurs.
Chartier, al reconèixer que la construcció discursiva està determinada i limitada per la desigualtat dels recursos de què disposen els que la produeixen, afirmarà que l'objecte principal de la història consistirà en observar i esbrinar la relació entre la capacitat inventiva dels individus i les comunitats i la limitació que imposen normes, convencions i coercions.
La nova història cultural, inspirada en una gran varietat de disciplines comparteix discursos amb els seus col.legues d'altres camps de les Ciències Socials. L'èmfasi en la diversitat potser no és tan desitjable com sembla i s'hauria de trobar un nou model que ens permetés considerar les cultures com un tot però sense veure-les com homogènies. S'hauria d'estudiar la història com un procés d'interacció entre les diferents cultures i subcultures, entre el N. i el S., el passat i el present etc., sense deixar, tampoc, de banda els grans esdeveniments o els grans conflictes. Peter Burke afirmarà que aquest que acabem de definir seria el model de trobada adient per a poder conèixer les unitats i les diferències que existeixen dins les cultures.
A partir dels anys setanta del s.XX va començar una nova manera de fer història. Inclouria un retorn a la narrativa, un renovat interès envers la història política, un enfocament cultural que aplegaria els esdeveniments quotidians de la gent comuna, la seva interpretació des de la perspectiva dels grups subordinats i sense veu, la microhistòria que estudia el passat a partir de la mirada d'un petit grup o fins i tot d'un individu i, darrerament, la història de les mentalitats, traduïda en les idees o nocions no expressades dels subjectes històrics. Es dona, entre els historiadors adscrits a aquestes noves corrents, una reacció contra el concepte marxista de superestructura ja que mantenen que els individus son capaços de resistir les pressions socials i, fins i tot, de que és la cultura qui modela la realitat i no al contrari. Com diu Roger Chartier hem passat de la història social de la cultura a la història cultural de la societat.
La nova història cultural implicarà una concepció diferent de l'acció social que rehabilitarà el paper de l'individu, exclòs per la història social i de les estructures. Li adjudicarà un caràcter actiu en la configuració de les pràctiques de la societat, sense deixar de banda la causalitat com a explicació principal i l'autonomia de l'esfera cultural i política respecte a la base social. Individu i societat, estructura i acció, idees i realitat són els components primaris dels processos històrics i és en la relació entre ambdues oposicions on es troba la veritable explicació de la dita acció social.
Roger Chartier en Le monde comme représentation, seguirà les teories de E.Durkheim i de M. Mauss per explicar que "les representacions son les matrius que conformen les pràctiques mitjançant les quals es construeix el món de la societat" i que "els patrons dels que sorgeixen els sistemes classificatoris són veritables institucions socials" però aquestes matrius i patrons incorporen, al seu torn, en forma de "representacions col.lectives" les "divisions de l'organització social". D'aquesta manera veiem que ja no és en la determinació del context on es troba l'explicació de les accions i que la investigació tendirà a desplaçar-se de l'esfera social i econòmica a la de les representacions, dels sistemes de posicions a les experiències vitals i de les normes col.lectives a les estratègies individuals. La construcció cultural del social, tot i sent un ingredient específic dels processos històrics, depèn dels recursos dels individus en funció de la posició que ocupen a la societat; és a dir que aquesta captació i construcció del món sí que està mediatitzada i coaccionada per les estructures. Els sistemes classificatoris simbòlics seran capaços d'estructurar la societat perquè la mateixa societat els ha estructurat prèviament. Les relacions socials seran, doncs, quelcom construït dins d'un espai comú on els individus estan classificats i que condicionarà les seves representacions i decisions. Aquestes persones, que capten l'espai social a partir d'una determinada perspectiva, estaran, doncs, condicionades pel lloc que ocupen en aquest mateix espai social.
Caldrà, d'aquesta manera superar, l'enfrontament entre l'objectivitat de les estructures i la subjectivitat de les representacions, intentant construir nous espais d'investigació on les dues s'articulin. La mateixa pregunta que ens plantegem, ens haurà de portar a tenir en compte en la resposta els pensaments, intencions i voluntats de cadascú, lligats als sistemes col.lectius de repressions que, alhora, els possibiliten i els refrenen.
Això donarà lloc a l'afirmació de Chartier de que les produccions intel·lectuals, les representacions mentals i les pràctiques socials estan sempre governades per dependències i mecanismes aliens al propi subjecte, la qual cosa farà que es reprengui la lectura dels historiadors clàssics i la recuperació d'un concepte de representació allunyat de l'emprat en la història de les mentalitats. Les representacions col.lectives que incorporen als individus les divisions del món social i que organitzen els esquemes de percepció i d'apreciació mitjançant els quals actuen, estan relacionades amb la reculada de la violència, a partir del s. XVIII, quan l'Estat va confiscar el monopoli de la força, canviant el sistema de lluites aferrissades pel que té com a objecte les representacions. Aquí les formes simbòliques d'exhibició de l’esser social o de la potència política seran importants perquè influiran en la credibilitat que l'autoritat o el poder del grup reflecteix i la “presentificació” en un representant d'una identitat o poder estable ens dirà, fins a quin punt, aquestes relacions de força simbòliques interioritzaran, en els dominats, la percepció de refús o acceptació dels principis identitaris que asseguraran el seu sotmetiment. És una cosa absolutament palpable en la història de les dones, on l'educació i l'aprenentatge de que la violència simbòlica del baró envers elles es legítima, contribueix a perpetuar-la i a fer-la efectiva, malgrat algun refús que, nascut dins del propi consentiment, utilitzarà el mateix llenguatge de la dominació per rebel.lar-se. D'aquesta manera podrem, també, tenir clar que la construcció dels interessos mitjançant els discursos estarà socialment determinada per la desigualtat dels recursos (lingüístics, conceptuals, materials, etc) de que disposen els que els produeixen. El discurs de la dominació (p.ex.) marcarà unes relacions de poder que configurarà la identitat del dominant i del dominat. Així doncs, la nova història refusarà la determinació que controla pensaments i conductes en la història social per adoptar la llibertat en l'opció d'escollir i la part reflexiva de l'acció i de les construccions conceptuals.
Per en M.A, Cabrera "lo que el término discurso designa es el cuerpo coherente de categorías mediante el cual, en una sociedad histórica dada, los individuos aprehenden y conceptualizan la realidad (en particular la realidad social) y en función del cual desarrollan su práctica". Els discursos no seran ni creacions socials ni representacions racionals sinó un component actiu del procés de constitució dels significats que no estaran determinats per la realitat en sí mateixa sinó que dependran del cos de categories que, en cada cas, s'aplicaran. Operaran com una autèntica variable independent. Això tindrà com a conseqüència que l'acció social deixarà de ser explicada en els termes, tant d'acció humana com d'interpretació social (o d'ambdues combinades), per considerar-se un resultat depenent de la forma en que ha estat conceptualitzada pel discurs. L'acció serà una resposta a la pressió del context social (tal com també diu la història social) però no estarà determinada estructuralment com aquesta sinó intervinguda pel discurs.
Chartier, al reconèixer que la construcció discursiva està determinada i limitada per la desigualtat dels recursos de què disposen els que la produeixen, afirmarà que l'objecte principal de la història consistirà en observar i esbrinar la relació entre la capacitat inventiva dels individus i les comunitats i la limitació que imposen normes, convencions i coercions.
La nova història cultural, inspirada en una gran varietat de disciplines comparteix discursos amb els seus col.legues d'altres camps de les Ciències Socials. L'èmfasi en la diversitat potser no és tan desitjable com sembla i s'hauria de trobar un nou model que ens permetés considerar les cultures com un tot però sense veure-les com homogènies. S'hauria d'estudiar la història com un procés d'interacció entre les diferents cultures i subcultures, entre el N. i el S., el passat i el present etc., sense deixar, tampoc, de banda els grans esdeveniments o els grans conflictes. Peter Burke afirmarà que aquest que acabem de definir seria el model de trobada adient per a poder conèixer les unitats i les diferències que existeixen dins les cultures.
No hay comentarios:
Publicar un comentario