La nova història política i la nova història cultural

El model de Leopold Von Ranke, que dominava la historiografia a principis del segle XX, postulava una unitat cultural per a cada època històrica. Tant els historiadors socials com els econòmics el refusaren; els primers esgrimint una teoria de caràcter objectivista, basada en la noció de causalitat social i en la que cada classe tenia la seva pròpia cultura, mentre que els segons emfatitzarien que l'anàlisi de les estructures i l'estudi de les tendències a llarg termini (les quals inclourien tots els éssers humans i les seves activitats) seria fàcilment combinable amb la concepció de que la veritable història era la "història de la cultura material" .

A partir dels anys setanta del s.XX va començar una nova manera de fer història. Inclouria un retorn a la narrativa, un renovat interès envers la història política, un enfocament cultural que aplegaria els esdeveniments quotidians de la gent comuna, la seva interpretació des de la perspectiva dels grups subordinats i sense veu, la microhistòria que estudia el passat a partir de la mirada d'un petit grup o fins i tot d'un individu i, darrerament, la història de les mentalitats, traduïda en les idees o nocions no expressades dels subjectes històrics. Es dona, entre els historiadors adscrits a aquestes noves corrents, una reacció contra el concepte marxista de superestructura ja que mantenen que els individus son capaços de resistir les pressions socials i, fins i tot, de que és la cultura qui modela la realitat i no al contrari. Com diu Roger Chartier hem passat de la història social de la cultura a la història cultural de la societat.

La nova història cultural implicarà una concepció diferent de l'acció social que rehabilitarà el paper de l'individu, exclòs per la història social i de les estructures. Li adjudicarà un caràcter actiu en la configuració de les pràctiques de la societat, sense deixar de banda la causalitat com a explicació principal i l'autonomia de l'esfera cultural i política respecte a la base social. Individu i societat, estructura i acció, idees i realitat són els components primaris dels processos històrics i és en la relació entre ambdues oposicions on es troba la veritable explicació de la dita acció social.

Roger Chartier en Le monde comme représentation, seguirà les teories de E.Durkheim i de M. Mauss per explicar que "les representacions son les matrius que conformen les pràctiques mitjançant les quals es construeix el món de la societat" i que "els patrons dels que sorgeixen els sistemes classificatoris són veritables institucions socials" però aquestes matrius i patrons incorporen, al seu torn, en forma de "representacions col.lectives" les "divisions de l'organització social". D'aquesta manera veiem que ja no és en la determinació del context on es troba l'explicació de les accions i que la investigació tendirà a desplaçar-se de l'esfera social i econòmica a la de les representacions, dels sistemes de posicions a les experiències vitals i de les normes col.lectives a les estratègies individuals. La construcció cultural del social, tot i sent un ingredient específic dels processos històrics, depèn dels recursos dels individus en funció de la posició que ocupen a la societat; és a dir que aquesta captació i construcció del món sí que està mediatitzada i coaccionada per les estructures. Els sistemes classificatoris simbòlics seran capaços d'estructurar la societat perquè la mateixa societat els ha estructurat prèviament. Les relacions socials seran, doncs, quelcom construït dins d'un espai comú on els individus estan classificats i que condicionarà les seves representacions i decisions. Aquestes persones, que capten l'espai social a partir d'una determinada perspectiva, estaran, doncs, condicionades pel lloc que ocupen en aquest mateix espai social.

Caldrà, d'aquesta manera superar, l'enfrontament entre l'objectivitat de les estructures i la subjectivitat de les representacions, intentant construir nous espais d'investigació on les dues s'articulin. La mateixa pregunta que ens plantegem, ens haurà de portar a tenir en compte en la resposta els pensaments, intencions i voluntats de cadascú, lligats als sistemes col.lectius de repressions que, alhora, els possibiliten i els refrenen.

Això donarà lloc a l'afirmació de Chartier de que les produccions intel·lectuals, les representacions mentals i les pràctiques socials estan sempre governades per dependències i mecanismes aliens al propi subjecte, la qual cosa farà que es reprengui la lectura dels historiadors clàssics i la recuperació d'un concepte de representació allunyat de l'emprat en la història de les mentalitats. Les representacions col.lectives que incorporen als individus les divisions del món social i que organitzen els esquemes de percepció i d'apreciació mitjançant els quals actuen, estan relacionades amb la reculada de la violència, a partir del s. XVIII, quan l'Estat va confiscar el monopoli de la força, canviant el sistema de lluites aferrissades pel que té com a objecte les representacions. Aquí les formes simbòliques d'exhibició de l’esser social o de la potència política seran importants perquè influiran en la credibilitat que l'autoritat o el poder del grup reflecteix i la “presentificació” en un representant d'una identitat o poder estable ens dirà, fins a quin punt, aquestes relacions de força simbòliques interioritzaran, en els dominats, la percepció de refús o acceptació dels principis identitaris que asseguraran el seu sotmetiment. És una cosa absolutament palpable en la història de les dones, on l'educació i l'aprenentatge de que la violència simbòlica del baró envers elles es legítima, contribueix a perpetuar-la i a fer-la efectiva, malgrat algun refús que, nascut dins del propi consentiment, utilitzarà el mateix llenguatge de la dominació per rebel.lar-se. D'aquesta manera podrem, també, tenir clar que la construcció dels interessos mitjançant els discursos estarà socialment determinada per la desigualtat dels recursos (lingüístics, conceptuals, materials, etc) de que disposen els que els produeixen. El discurs de la dominació (p.ex.) marcarà unes relacions de poder que configurarà la identitat del dominant i del dominat. Així doncs, la nova història refusarà la determinació que controla pensaments i conductes en la història social per adoptar la llibertat en l'opció d'escollir i la part reflexiva de l'acció i de les construccions conceptuals.

Per en M.A, Cabrera "lo que el término discurso designa es el cuerpo coherente de categorías mediante el cual, en una sociedad histórica dada, los individuos aprehenden y conceptualizan la realidad (en particular la realidad social) y en función del cual desarrollan su práctica". Els discursos no seran ni creacions socials ni representacions racionals sinó un component actiu del procés de constitució dels significats que no estaran determinats per la realitat en sí mateixa sinó que dependran del cos de categories que, en cada cas, s'aplicaran. Operaran com una autèntica variable independent. Això tindrà com a conseqüència que l'acció social deixarà de ser explicada en els termes, tant d'acció humana com d'interpretació social (o d'ambdues combinades), per considerar-se un resultat depenent de la forma en que ha estat conceptualitzada pel discurs. L'acció serà una resposta a la pressió del context social (tal com també diu la història social) però no estarà determinada estructuralment com aquesta sinó intervinguda pel discurs.

Chartier, al reconèixer que la construcció discursiva està determinada i limitada per la desigualtat dels recursos de què disposen els que la produeixen, afirmarà que l'objecte principal de la història consistirà en observar i esbrinar la relació entre la capacitat inventiva dels individus i les comunitats i la limitació que imposen normes, convencions i coercions.

La nova història cultural, inspirada en una gran varietat de disciplines comparteix discursos amb els seus col.legues d'altres camps de les Ciències Socials. L'èmfasi en la diversitat potser no és tan desitjable com sembla i s'hauria de trobar un nou model que ens permetés considerar les cultures com un tot però sense veure-les com homogènies. S'hauria d'estudiar la història com un procés d'interacció entre les diferents cultures i subcultures, entre el N. i el S., el passat i el present etc., sense deixar, tampoc, de banda els grans esdeveniments o els grans conflictes. Peter Burke afirmarà que aquest que acabem de definir seria el model de trobada adient per a poder conèixer les unitats i les diferències que existeixen dins les cultures.

Postmodernisme

Quines diferències es poden establir entre la perspectiva de P. Joyce sobre les classes socials i la d’E.P.Thompson?.

Un debat sobre el concepte d’ identitat (individual o col.lectiva) ha marcat els estudis historiogràfics dels últims temps. El punt de partida ha estat la crítica de la història social envers la noció d'individu que la història tradicional definia com un subjecte autònom, racional, originari, unitari i estable i la història social considerava com una representació ideològica de la societat moderna, expressió de les condicions socials de la seva existència.

Dins la historia socio-cultural, la identitat estaria matisada pel component simbòlic que tindria una influència important en la constitució de la consciència. Seria una construcció social mediatitzada per la cultura i inscrita dins d'un sistema de relacions estructurals on el subjecte tindria un caràcter plural, inestable, contingent i fragmentat amb múltiples referents (classe, raça, sexe, gènere, religió, etc.) que s'adaptarien i jerarquitzarien segons el context i les experiències vitals. Esfera cultural i context social marcarien la consciència dels individus.

No obstant això, la nova història ens dirà, posteriorment, que la identitat no és ni un atribut natural ni una construcció socio-cultural sinó un fenomen històric diferent. La identitat dels individus no seria una expressió de la seva posició en l'entramat social sinó la conseqüència d'una determinada objectivació del referent , és a dir que les persones no es definirien com a subjectes segons els trets socials o naturals que posseïssin sinó a partir d'un esquema classificatori que ja vindria donat. Des d'aquesta perspectiva serà el llenguatge qui farà aparèixer el subjecte: Els individus construiran la seva identitat mitjançant la posició que el llenguatge els hi haurà assignat a partir d'un sistema de diferències.

Així doncs, encara que la nova història continue atribuint a les identitats les característiques de contingents, inestables i diferencials ho farà en un sentit diferent a la història socio-cutural. Seran contingents, no només històricament sinó sobretot socialment, perquè podran, o no, néixer, depenent de que les condicions discursives siguin, o no, les apropiades. Seran inestables perquè a la inestabilitat de les condicions socials se'ls hi sumarà la inestabilitat del discurs i finalment seran diferencials perquè tota identitat es construeix a partir del contrast, mitjançant un efecte frontera on la parella de termes s'implicaran mútuament (p.ex. masculí-femeni, proletari-burgès, etc.).

Un exemple del concepte d'identitat seria la noció de classe que E. Thompson, des de la història socio-cultural, entendrà com una categoria històrica que es pot emprar en dos sentits diferents: el primer, derivat de la visualització del procés social al llarg del temps, seria empíricament observable (p.ex. sota el capitalisme) i el segon, com a categoria heurística o analítica donaria sentit a un conjunt de dades que d'altra manera serien inexplicables (p.ex. l'anàlisi de les societats anteriors a la revolució industrial). Les classes sorgirien quan els ésser humans viurien les relacions de producció i experimentarien les situacions determinants que aquestes comporten, dins d’un conjunt de relacions socials que acull gents amb una visió del món i unes expectatives similars, les quals modelen aquestes experiències en formes culturals. L’existència de les classes seria, doncs, una conseqüència de les relacions i de les lluites històriques: no podrien existir mai independentment del seu context ja que emergien de la experiència transformada en autoconsciència.

Patrick Joyce ens dirà que la classe és un fenomen específicament modern, que només pot existir en un context definit i que emergeix quan es donen les condicions discursives precises perquè esdevingui un objecte identitari. Serà dins la societat (món social = construcció discursiva) on s'assentaran les figures de classe que es convertiran en actors històrics col.lectius. La identitat de classe no naixerà com un reflex de les condicions socio-econòmiques sinó de la lluita pel poder i del llenguatge polític. Un llenguatge que serà una estructura convencional i arbitraria de les relacions dels sistemes de diferència mitjançant els quals es constituirà, per contrast, la identitat.

Què és la “societat” per P.Joyce i en què es diferencia aquest seu concepte de la “societat” en el paradigma d’història econòmica i social (per exemple, en Eric J. Hobsbawm)?.

Darrerament la noció de societat ha estat un dels ingredients primordials de la cultura moderna, essent una de les finalitats principals de la investigació històrica. Des dels seus inicis la història econòmica i social mantindrà que les relacions entre els éssers humans estan regides per uns mecanismes de persistència i canvi autònoms i objectius dels que serà necessari ocupar-se però sense deixar de banda el coneixement dels fenòmens o fets que realment van succeir. En canvi, per a la historiografia postmoderna, societat seria una categoria històrica, nascuda d'una discontinuïtat en la manera de concebre les relacions humanes, assimilable a les de nació, classe, ciutadania, etc. que no són entitats objectivament existents sinó que formen part del projecte modern. La societat seria, doncs, una invenció no un fet objectiu (Baker).

P.Joyce , fent seva la tesi de D. Bell, definiria la societat com una construcció, resultat d'un canvi en el significat semàntic del terme. La nova cultura sorgida amb la Il.lustració deixava de banda la primacia de l'ordre diví i religiós, que fins el moment havia regulat les relacions humanes, per adquirir una nova forma d'autonomia. Aquestes relacions entre els homes constituiran un sistema amb les seves pròpies lleis de moviment, integrades dins d'agrupaments que formarien entitats autònomes i necessitarien "un vocabulari nou per descriure-la .... Dins la història econòmica i social la categoria de societat estaria formulada en oposició a la d’individu mentre que per a Joyce ambdós conceptes són mútuament dependents i estan interrelacionats, encara que aquesta relació sigui d'exclusió o negació. Fent una història de lo social és fa, també, una història del individu perquè la categoria de societat va néixer de la transformació de la categoria d'individu.

Hobsbawn afirma que els aspectes socials de l'home són inseparables de la resta: no poden ser estudiats sense fer esment de l'economia ni de la política ni fins i tots de les idees ja que aquestes s'expressen mitjançant el llenguatge (en sentit literal) que relaciona els homes a partir dels conceptes que manifesta. Aquesta manera d'entendre la societat com a entitat natural on les esferes materials i mentals constitueixen una estructura objectiva xocarà de ple amb els postmodernistes que la veuran com una forma històrica de codificar les relacions humanes i rebutjaran la causalitat social com eina d'anàlisi. La societat no és la que explica sinó la que té que ser explicada i les causes de conductes i relacions interpersonals no s'hauran de buscar en el context o en les motivacions, per què la realitat no ha de ser considerada com quelcom d'objectiu sinó com un referent material.

És innegable que s'hauria d'adoptar una nova perspectiva teòrica que estudies la influència que la interacció entre individu i societat ha tingut en l'entramat d'institucions i relacions humanes. Però no hem d'oblidar que aquesta "abstracció objectivada" (com Poovey anomena a la categoria societat) va començar, tot seguit, a tenir efectes pràctics amb una conseqüència: que la situació vital dels éssers humans esdevingués una qüestió col.lectiva, la qual cosa va permetre que l'Estat comencés a vetllar per donar el màxim de condicions objectives de benestar pels ciutadans , intentant assegurar , al mateix temps, un funcionament òptim del procés econòmic.

Marxismes

El marxisme, amb la seva concepció materialista de la història, ha estat una de les doctrines més influents en la historiografia del s. XX, una base essencial per a tot estudi històric. Només Marx ha intentat formular un plantejament metodològic que abastés el conjunt de la història i l'evolució social de la humanitat des dels seus inicis: d'ací la importància que els historiadors marxistes i no marxistes han donat a aquesta teoria, prenent-la com a punt de partida i com a exemple de una modernització en la historiografia que condueix a un pluralisme interpretatiu dins d'un mètode comú integrat en línies divergents.

Josep Fontana ens dirà que, a partir del mecanicisme stalinià, dos grans corrents han marcat les interpretacions marxistes de la història. La primera seria una concepció menys rígida i esquemàtica dels fets on la vida en societat estaria concebuda com un vaivé d'enfrontaments, aliances i equilibris, un fer i un desfer dins d'una lluita entre classes o estaments mediatitzada per d'altres elements col.lectius. Ací hi podríem situar Gramsci, els replantejaments de Dobb, la història total de Vilar i el marxisme anglès (Hilton, Hill, Hobsbawm, Thompson, etc.). El segon corrent s'inclinaria a interpretar la història com una successió de modes de producció: seria l'anomenat estructuralisme marxista amb Althusser com el seu principal representant i que, en les vessants sociològiques més extremes, es convertiria en una metateoria formal que tendiria a rebutjar qualsevol contacte amb la pròpia metodologia historiogràfica.

Aquesta utilització de les teories marxistes portà, des dels anys 30 del s. XX a iniciar diferents debats que ajudarien a clarificar conceptes claus (com classe o lluita de classes) dins de contextos determinats. Un d'ells, el cartisme, ha estat estudiat per diferents historiadors que, en les seves conclusions, procuren respondre a qüestions com la verdadera natura del moviment cartista, les raons del seu inici o les explicacions de la crisi que va acabar amb la seva dissolució.

E. P. Thompson ens explica dins “La formació de la classe obrera a Anglaterra” (1963) que els éssers humans es troben immergits en una societat estructurada en modes determinats, experimenten l'explotació, identifiquen antagonismes, lluiten per superar-los i, en aquest recorregut, s'en adonen que formen una classe. Aquest descobriment és la consciència de classe i ambdues són les darreres fases del procés històric. La classe seria, doncs, una categoria històrica i, al contrari que pensen els positivistes sociològics o els estructuralistes, no és independent ni existeix en sí mateixa. Sorgiria dins d'una lluita i un context precís, quan homes i dones experimentaven les situacions que marcaven les relacions de producció en el conjunt social i tenien unes tradicions, supersticions, cultura política i expectatives similars. En aquest cas, les conclusions només es podrien aplicar al cartisme anglès, per al qual refusa les explicacions única i directament econòmiques i considera la lluita obrera com una pauta de comportament col.lectiu en situacions extremes.

La formació de classes té, per a Thompson, un component social i cultural que en el cartisme, mitjançant la demanda de vot, adquiriria una simbologia col.lectiva d'igualtat i llibertat. La consecució d'uns drets polítics comportava quelcom que anava més enllà del fet: una consciència d'administrar el seu destí i les condicions de vida que fins el moment se'ls hi havia sostret. Va ser, doncs, un sentit dels drets consuetudinaris perduts el que va crear una consciència de classe que s'aniria engrandint amb el temps.

Els defensors de la classe i de la consciència de classe com E.P. i D.Thompson, Hobswann, Hill, etc. s'han vist criticats per autors que, com Stedmann Jones, parteixen d'un enfocament revisionista de la història dels treballadors i refusen la interpretació soci/econòmica del cartisme a favor d'una interpretació política que no té rés a veure amb el sistema productiu. Encara que en un primer article de 1975 sembla que Jones dona importància al factor econòmic dins les reivindicacions obreres i utilitza el terme classe minimitzant, alhora, les mesures liberalitzadores de l’Estat, posteriorment evolucionarà cap al gir lingüístic. Dirà que s'ha de prestar atenció al llenguatge real cartista i al context històric (crisi, desfetes i vagues) i reexaminarà la manera en que interaccionen lo lingüístic i lo social, la qual cosa donara com a conseqüència repensar la història escrita des del punt de vista marxista.

El cartisme, segons Jones, era un moviment adreçat a qualsevol membre "productiu" de la societat que fos víctima del monopoli del poder polític i estes privat de representativitat. Com a darrera manifestació d'una tradició radical, derivava de l'exclusió del dret de vot de la majoria i de la concentració del poder polític en mans d'especuladors, rendistes i terratinents que gaudien, també, del poder econòmic. El monopoli de la terra, els patrons injustos i tots els que vivien del "no treball" eren la causa de les desgracies dels treballadors. Considerant, doncs, que no existia un enfrontament directe contra els amos ni un rebuig clar als beneficis del patró, el cartisme no podia ser considerat un moviment basat en la classe, la qual cosa s'oposà a la tesi progresiva de John Foster (que, en principi, recolçava) la qual afirmava l'existència de una consciència obrera despertada a partir del context econòmic deprimit de la guerra que, als anys 30-40 del s. XIX, es reconvertí en una consciència de classe que cristal·litzaria, més tard, en una nova subdivisió social.

Quan l'Estat va modificar les seves actuacions i va oferir millores als obrers, el moviment cartista es va debilitar fins a la seva extinció. Així doncs, segons Jones, tant les causes primeres com la reconducció dels cartistes cap a un radicalisme liberal eren absolutament de caire polític.

Neville Kirk en el seu article "En defensa de la classe" criticarà a Jones la seva base empírica insuficientment demostrable i també la poca atenció mostrada a un llenguatge immers dins del cor del cartisme que revela, precisament, una sòlida estructura de classe. Kirk descriurà el cartisme com un moviment de classe on confluïen les reivindicacions econòmiques, socials, culturals i polítiques, amb una identitat d'interessos compartits i per al qual la lluita de classes era imprescindible per a defensar-se de l'opressió. El sistema capitalista abastava des de les gran fàbriques als petits tallers artesanals, on la necessitat de competir per sobreviure abocava a l'empobriment, per tant a la quantitat de greuges polítics s'hi sumava la davallada econòmica de tots els petits productors. Això demanava reivindicacions concretes que es van fer des d'una base que "no arribava" als plantejaments marxistes. Potser aquest va ser el motiu de que Jones no veiés en el cartisme un llenguatge d'explotació econòmica car ell partia d'una idea preconcebuda "estrictament absoluta" del concepte de classe.

Kirk sosté la tesi de D.Thompson de que la dominació de classe abastava tots els aspectes socials i culturals de la vida diària. Hi havia un sentit de superioritat dels burgesos envers els treballadors, una segregació i una intenció de reconvertir-los i canalitzar-los que recordava l'antic paternalisme i fomentava els seus desitjos de llibertat i dignitat personal. Malgrat tot, el darrer paràgraf de Kirk (Labour…1994), sembla que recolzi (de manera matisada i afegint-la a altres causes) la tesi de Jones de que l'Estat, al introduir les millores polítiques abans de donar el dret de vot, va deixar de ser considerat un enemic de les classes populars i, de resultes, el cartisme hi va quedar afectat mentre que “En defensa…” donarà molta més importància a la pràctica repressiva i coactiva estatal com a paper central de contribució a la decadència cartista.

La crisi dels grans paradigmes

1- “Hacer historia consiste en construir hipótesis suficientemente operativas para explicar el pasado”.

Desde el s.XIX, cuando un conjunto de estudiosos se plantearon la posibilidad de convertir la historiografía en una disciplina científica advirtieron que debían establecer un procedimiento y seguir unos pasos para obtener el conocimiento y explicarlo. Será el método científico mediante el cual se formularán hipótesis, se analizará la realidad y se propondrán soluciones y explicaciones a las cuestiones observadas.

Analizaremos cada una de las proposiciones:

Hipótesis.- Toda investigación debe partir fundamentalmente de problemas o interrogantes que el historiador se planteará en forma de preguntas. Construir hipótesis será el punto de partida, el instrumento de un proceso metodológico, inscrito dentro de un marco teórico (sea inductivo o deductivo), que nos permitirá recoger datos para orientar la búsqueda de evidencias empíricas o interrogar a las fuentes. Las hipótesis se enfrentarán a estos datos, serán puestas a prueba, a veces se destruirán a lo largo de la investigación, en ocasiones los mismos investigadores construirán hipótesis ad hoc y, en muchos otros casos, aunque haya infinidad de hipótesis de trabajo, que pueden ir surgiendo a lo largo del proceso, no transmitirán las explicaciones satisfactorias que estamos esperando. De ahí la necesidad de que sean:

Operativas.- Si tomamos la significación de operativo como “aquello que obra, que hace su efecto” se habrá de poner en marcha una serie de procedimientos y técnicas concretas que permitan acercarnos a la realidad histórica. La observación (sobre la que se apoya el conocimiento) no puede realizarse “in situ”, entonces los datos históricos habrán de recabarse sobre las huellas y testimonios (documentos), sea a partir del método empírico-racionalista que Alan Chalmers identifica como el inductivismo ingenuo del s. XIX ,el cual se convertirá en el modelo de análisis-síntesis que inspirará toda la historia de base positivista y creerá que lo primero es la recolección pura de los hechos, sea también de manera similar al procedimiento hipotético-deductivo de la falsabilidad de Popper o bien, ya en el s. XX, la búsqueda de las causas, la analogía presente-pasado de los Annales, la dialéctica marxista o las técnicas cuantitativistas.

Explicar.- Después del trabajo científico habrá que responder a los ¿por qué? planteados yendo más allá de la mera descripción (acontecimientos). Podrá hacerse de manera verbal o textual a partir de un discurso referencial analítico, de bases demostrables, lógicas y argumentadas que incluirán relatos o narraciones (a pesar de que la narración o relato histórico, por sí mismos, se conciben como lo contrario del método científico y hasta los a. 60/70 del s.XX remiten a una forma arcaica-romántica- de representar la historia ). Se ha de tener en cuenta, como expone Thompson en su Miseria de la Teoría, que los conceptos de los historiadores son elásticos y la interpretación de la historia cambiará “con las preocupaciones de cada generación, de cada nación de cada clase social….” y también, siguiendo a M. Bloch que la certitud en el conocimiento histórico y el universalismo es una cuestión de grado.

Para explicar el pasado- La tradición positivista mantendrá que las ciencias sociales deben ser explicadas por los mismos procedimientos que las ciencias naturales, planteando hipótesis, agrupando documentos y prestando atención a los sujetos y a las estructuras sociales, mientras que las tradiciones historicista y hermenéutica asimilarán explicación a comprensión lo cual tiene como principal problema la carencia de un criterio de objetividad. Versión naturalista (Hempel) frente a otra culturalista (Droyssen).

Esta historia “comprensiva” fue adoptada por la historiografía de tradición weberiana que buscaba una lógica explicativa de los sucesos basada no en leyes sino en tendencias, por la escuela de los Annales en la consecución de su difícil equilibrio entre historia y ciencia y obviamente por el giro lingüístico y todos los planteamientos antiteóricos del pensamiento postmodernista.

La tercera escuela de los Annales y una parte del marxismo británico habían abandonado toda pretensión de historia total convirtiendo, los primeros, esta disciplina en lo que F. Dosse ha llamado “La historia en migajas”. Con ella la explicación histórica volvía a recuperar el viejo método narrativo, se renunciaba a la finalidad, al progreso y a la causalidad. Se consideraba, además, que todos los elementos se influyen unos a otros con lo cual el conocimiento del pasado humano tan dependiente de valores, contextos y creencias jamás (en esta manera de concebir la historia) podrá ser verdaderamente explicado.

2.-Veracidad y función social del historiador.

La veracidad debería ser la finalidad primordial de toda investigación. Mediante el método científico con su conjunto de reglas y procedimientos universales, que aplican las Ciencias Naturales, se podría llegar al conocimiento objetivo de la verdad si no existieran otros elementos que alteraran esta objetividad en el estudio historiográfico.

Las Ciencias Sociales se encuentran condicionadas por multitud de factores y dificultades que mediatizan la neutralidad ya que la realidad de los seres humanos y su contexto social no es inalterable. Está influido por las circunstancias, por la intencionalidad de su comportamiento, por el significado de sus acciones, por la complejidad, en fin, del gran número de variables que intervienen en la vida de los actores sociales y en los fenómenos históricos. La inmersión en el tiempo del historiador hace también que nunca se deba estudiar el pasado como una mera repetición de acontecimientos ya que los hechos en la historia jamás son repetitivos sino acumulativos. Existe además el componente subjetivo del que el estudioso no puede desprenderse: su cosmovisión, sus creencias e ideologías.

La misma metodología aplicada a la Historiografía presenta problemas: en la observación social se implica el entendimiento, por tanto es una elaboración ideológica y en la explicación histórica se encuentran dificultades de índole subjetiva derivadas de las propias vivencias del hombre.

Si analizamos las citas expuestas encontraremos que la primera corresponde a un planteamiento donde la verdad objetiva es algo no sólo deseable sino obligatorio. El historiador debe actuar poniendo sobre la mesa sus principios e ideología y hacer sus interpretaciones a partir de los mismos. Entonces los lectores conocerán una versión de esta verdad a la cual cualquier historiador debe aspirar.

La segunda cita tiene un componente nacionalista del cual difiero. No todas las acciones del propio país son buenas ni deseables: en este caso sí que la función social del historiador serviría como un revulsivo de las conciencias sociales.

En la tercera se pretende una neutralidad del historiador imposible de conseguir. El historiador como hombre en sociedad debe implicarse en los asuntos de su tiempo, aunque guardando una cierta distancia que le aparte de las pasiones excesivas que nublen su racionalidad.

Actualmente resulta extremadamente difícil adjudicarle una función social al historiador. La función social y la implicación política propia de los intelectuales desde comienzos del s.XX y que tuvo con el marxismo de los años 50/60 su máximo exponente ha quedado diluida en un relativismo abierto con los planteamientos de Khun y los análisis de Foucault. Estamos en la época de los “grandes relatos” que no son más verdaderos ni más falsos que los anteriores sino que responder a un modelo distinto de ciencia. Sin embargo, aún corriendo el riesgo de alejarme de las corrientes presentes, mi espíritu y mi conciencia me dicen que el papel de los intelectuales en sociedad debería continuar siendo un ejemplo y un referente para el resto de los seres humanos.