El marxisme, amb la seva concepció materialista de la història, ha estat una de les doctrines més influents en la historiografia del s. XX, una base essencial per a tot estudi històric. Només Marx ha intentat formular un plantejament metodològic que abastés el conjunt de la història i l'evolució social de la humanitat des dels seus inicis: d'ací la importància que els historiadors marxistes i no marxistes han donat a aquesta teoria, prenent-la com a punt de partida i com a exemple de una modernització en la historiografia que condueix a un pluralisme interpretatiu dins d'un mètode comú integrat en línies divergents.
Josep Fontana ens dirà que, a partir del mecanicisme stalinià, dos grans corrents han marcat les interpretacions marxistes de la història. La primera seria una concepció menys rígida i esquemàtica dels fets on la vida en societat estaria concebuda com un vaivé d'enfrontaments, aliances i equilibris, un fer i un desfer dins d'una lluita entre classes o estaments mediatitzada per d'altres elements col.lectius. Ací hi podríem situar Gramsci, els replantejaments de Dobb, la història total de Vilar i el marxisme anglès (Hilton, Hill, Hobsbawm, Thompson, etc.). El segon corrent s'inclinaria a interpretar la història com una successió de modes de producció: seria l'anomenat estructuralisme marxista amb Althusser com el seu principal representant i que, en les vessants sociològiques més extremes, es convertiria en una metateoria formal que tendiria a rebutjar qualsevol contacte amb la pròpia metodologia historiogràfica.
Aquesta utilització de les teories marxistes portà, des dels anys 30 del s. XX a iniciar diferents debats que ajudarien a clarificar conceptes claus (com classe o lluita de classes) dins de contextos determinats. Un d'ells, el cartisme, ha estat estudiat per diferents historiadors que, en les seves conclusions, procuren respondre a qüestions com la verdadera natura del moviment cartista, les raons del seu inici o les explicacions de la crisi que va acabar amb la seva dissolució.
E. P. Thompson ens explica dins “La formació de la classe obrera a Anglaterra” (1963) que els éssers humans es troben immergits en una societat estructurada en modes determinats, experimenten l'explotació, identifiquen antagonismes, lluiten per superar-los i, en aquest recorregut, s'en adonen que formen una classe. Aquest descobriment és la consciència de classe i ambdues són les darreres fases del procés històric. La classe seria, doncs, una categoria històrica i, al contrari que pensen els positivistes sociològics o els estructuralistes, no és independent ni existeix en sí mateixa. Sorgiria dins d'una lluita i un context precís, quan homes i dones experimentaven les situacions que marcaven les relacions de producció en el conjunt social i tenien unes tradicions, supersticions, cultura política i expectatives similars. En aquest cas, les conclusions només es podrien aplicar al cartisme anglès, per al qual refusa les explicacions única i directament econòmiques i considera la lluita obrera com una pauta de comportament col.lectiu en situacions extremes.
La formació de classes té, per a Thompson, un component social i cultural que en el cartisme, mitjançant la demanda de vot, adquiriria una simbologia col.lectiva d'igualtat i llibertat. La consecució d'uns drets polítics comportava quelcom que anava més enllà del fet: una consciència d'administrar el seu destí i les condicions de vida que fins el moment se'ls hi havia sostret. Va ser, doncs, un sentit dels drets consuetudinaris perduts el que va crear una consciència de classe que s'aniria engrandint amb el temps.
Els defensors de la classe i de la consciència de classe com E.P. i D.Thompson, Hobswann, Hill, etc. s'han vist criticats per autors que, com Stedmann Jones, parteixen d'un enfocament revisionista de la història dels treballadors i refusen la interpretació soci/econòmica del cartisme a favor d'una interpretació política que no té rés a veure amb el sistema productiu. Encara que en un primer article de 1975 sembla que Jones dona importància al factor econòmic dins les reivindicacions obreres i utilitza el terme classe minimitzant, alhora, les mesures liberalitzadores de l’Estat, posteriorment evolucionarà cap al gir lingüístic. Dirà que s'ha de prestar atenció al llenguatge real cartista i al context històric (crisi, desfetes i vagues) i reexaminarà la manera en que interaccionen lo lingüístic i lo social, la qual cosa donara com a conseqüència repensar la història escrita des del punt de vista marxista.
El cartisme, segons Jones, era un moviment adreçat a qualsevol membre "productiu" de la societat que fos víctima del monopoli del poder polític i estes privat de representativitat. Com a darrera manifestació d'una tradició radical, derivava de l'exclusió del dret de vot de la majoria i de la concentració del poder polític en mans d'especuladors, rendistes i terratinents que gaudien, també, del poder econòmic. El monopoli de la terra, els patrons injustos i tots els que vivien del "no treball" eren la causa de les desgracies dels treballadors. Considerant, doncs, que no existia un enfrontament directe contra els amos ni un rebuig clar als beneficis del patró, el cartisme no podia ser considerat un moviment basat en la classe, la qual cosa s'oposà a la tesi progresiva de John Foster (que, en principi, recolçava) la qual afirmava l'existència de una consciència obrera despertada a partir del context econòmic deprimit de la guerra que, als anys 30-40 del s. XIX, es reconvertí en una consciència de classe que cristal·litzaria, més tard, en una nova subdivisió social.
Quan l'Estat va modificar les seves actuacions i va oferir millores als obrers, el moviment cartista es va debilitar fins a la seva extinció. Així doncs, segons Jones, tant les causes primeres com la reconducció dels cartistes cap a un radicalisme liberal eren absolutament de caire polític.
Neville Kirk en el seu article "En defensa de la classe" criticarà a Jones la seva base empírica insuficientment demostrable i també la poca atenció mostrada a un llenguatge immers dins del cor del cartisme que revela, precisament, una sòlida estructura de classe. Kirk descriurà el cartisme com un moviment de classe on confluïen les reivindicacions econòmiques, socials, culturals i polítiques, amb una identitat d'interessos compartits i per al qual la lluita de classes era imprescindible per a defensar-se de l'opressió. El sistema capitalista abastava des de les gran fàbriques als petits tallers artesanals, on la necessitat de competir per sobreviure abocava a l'empobriment, per tant a la quantitat de greuges polítics s'hi sumava la davallada econòmica de tots els petits productors. Això demanava reivindicacions concretes que es van fer des d'una base que "no arribava" als plantejaments marxistes. Potser aquest va ser el motiu de que Jones no veiés en el cartisme un llenguatge d'explotació econòmica car ell partia d'una idea preconcebuda "estrictament absoluta" del concepte de classe.
Kirk sosté la tesi de D.Thompson de que la dominació de classe abastava tots els aspectes socials i culturals de la vida diària. Hi havia un sentit de superioritat dels burgesos envers els treballadors, una segregació i una intenció de reconvertir-los i canalitzar-los que recordava l'antic paternalisme i fomentava els seus desitjos de llibertat i dignitat personal. Malgrat tot, el darrer paràgraf de Kirk (Labour…1994), sembla que recolzi (de manera matisada i afegint-la a altres causes) la tesi de Jones de que l'Estat, al introduir les millores polítiques abans de donar el dret de vot, va deixar de ser considerat un enemic de les classes populars i, de resultes, el cartisme hi va quedar afectat mentre que “En defensa…” donarà molta més importància a la pràctica repressiva i coactiva estatal com a paper central de contribució a la decadència cartista.
Josep Fontana ens dirà que, a partir del mecanicisme stalinià, dos grans corrents han marcat les interpretacions marxistes de la història. La primera seria una concepció menys rígida i esquemàtica dels fets on la vida en societat estaria concebuda com un vaivé d'enfrontaments, aliances i equilibris, un fer i un desfer dins d'una lluita entre classes o estaments mediatitzada per d'altres elements col.lectius. Ací hi podríem situar Gramsci, els replantejaments de Dobb, la història total de Vilar i el marxisme anglès (Hilton, Hill, Hobsbawm, Thompson, etc.). El segon corrent s'inclinaria a interpretar la història com una successió de modes de producció: seria l'anomenat estructuralisme marxista amb Althusser com el seu principal representant i que, en les vessants sociològiques més extremes, es convertiria en una metateoria formal que tendiria a rebutjar qualsevol contacte amb la pròpia metodologia historiogràfica.
Aquesta utilització de les teories marxistes portà, des dels anys 30 del s. XX a iniciar diferents debats que ajudarien a clarificar conceptes claus (com classe o lluita de classes) dins de contextos determinats. Un d'ells, el cartisme, ha estat estudiat per diferents historiadors que, en les seves conclusions, procuren respondre a qüestions com la verdadera natura del moviment cartista, les raons del seu inici o les explicacions de la crisi que va acabar amb la seva dissolució.
E. P. Thompson ens explica dins “La formació de la classe obrera a Anglaterra” (1963) que els éssers humans es troben immergits en una societat estructurada en modes determinats, experimenten l'explotació, identifiquen antagonismes, lluiten per superar-los i, en aquest recorregut, s'en adonen que formen una classe. Aquest descobriment és la consciència de classe i ambdues són les darreres fases del procés històric. La classe seria, doncs, una categoria històrica i, al contrari que pensen els positivistes sociològics o els estructuralistes, no és independent ni existeix en sí mateixa. Sorgiria dins d'una lluita i un context precís, quan homes i dones experimentaven les situacions que marcaven les relacions de producció en el conjunt social i tenien unes tradicions, supersticions, cultura política i expectatives similars. En aquest cas, les conclusions només es podrien aplicar al cartisme anglès, per al qual refusa les explicacions única i directament econòmiques i considera la lluita obrera com una pauta de comportament col.lectiu en situacions extremes.
La formació de classes té, per a Thompson, un component social i cultural que en el cartisme, mitjançant la demanda de vot, adquiriria una simbologia col.lectiva d'igualtat i llibertat. La consecució d'uns drets polítics comportava quelcom que anava més enllà del fet: una consciència d'administrar el seu destí i les condicions de vida que fins el moment se'ls hi havia sostret. Va ser, doncs, un sentit dels drets consuetudinaris perduts el que va crear una consciència de classe que s'aniria engrandint amb el temps.
Els defensors de la classe i de la consciència de classe com E.P. i D.Thompson, Hobswann, Hill, etc. s'han vist criticats per autors que, com Stedmann Jones, parteixen d'un enfocament revisionista de la història dels treballadors i refusen la interpretació soci/econòmica del cartisme a favor d'una interpretació política que no té rés a veure amb el sistema productiu. Encara que en un primer article de 1975 sembla que Jones dona importància al factor econòmic dins les reivindicacions obreres i utilitza el terme classe minimitzant, alhora, les mesures liberalitzadores de l’Estat, posteriorment evolucionarà cap al gir lingüístic. Dirà que s'ha de prestar atenció al llenguatge real cartista i al context històric (crisi, desfetes i vagues) i reexaminarà la manera en que interaccionen lo lingüístic i lo social, la qual cosa donara com a conseqüència repensar la història escrita des del punt de vista marxista.
El cartisme, segons Jones, era un moviment adreçat a qualsevol membre "productiu" de la societat que fos víctima del monopoli del poder polític i estes privat de representativitat. Com a darrera manifestació d'una tradició radical, derivava de l'exclusió del dret de vot de la majoria i de la concentració del poder polític en mans d'especuladors, rendistes i terratinents que gaudien, també, del poder econòmic. El monopoli de la terra, els patrons injustos i tots els que vivien del "no treball" eren la causa de les desgracies dels treballadors. Considerant, doncs, que no existia un enfrontament directe contra els amos ni un rebuig clar als beneficis del patró, el cartisme no podia ser considerat un moviment basat en la classe, la qual cosa s'oposà a la tesi progresiva de John Foster (que, en principi, recolçava) la qual afirmava l'existència de una consciència obrera despertada a partir del context econòmic deprimit de la guerra que, als anys 30-40 del s. XIX, es reconvertí en una consciència de classe que cristal·litzaria, més tard, en una nova subdivisió social.
Quan l'Estat va modificar les seves actuacions i va oferir millores als obrers, el moviment cartista es va debilitar fins a la seva extinció. Així doncs, segons Jones, tant les causes primeres com la reconducció dels cartistes cap a un radicalisme liberal eren absolutament de caire polític.
Neville Kirk en el seu article "En defensa de la classe" criticarà a Jones la seva base empírica insuficientment demostrable i també la poca atenció mostrada a un llenguatge immers dins del cor del cartisme que revela, precisament, una sòlida estructura de classe. Kirk descriurà el cartisme com un moviment de classe on confluïen les reivindicacions econòmiques, socials, culturals i polítiques, amb una identitat d'interessos compartits i per al qual la lluita de classes era imprescindible per a defensar-se de l'opressió. El sistema capitalista abastava des de les gran fàbriques als petits tallers artesanals, on la necessitat de competir per sobreviure abocava a l'empobriment, per tant a la quantitat de greuges polítics s'hi sumava la davallada econòmica de tots els petits productors. Això demanava reivindicacions concretes que es van fer des d'una base que "no arribava" als plantejaments marxistes. Potser aquest va ser el motiu de que Jones no veiés en el cartisme un llenguatge d'explotació econòmica car ell partia d'una idea preconcebuda "estrictament absoluta" del concepte de classe.
Kirk sosté la tesi de D.Thompson de que la dominació de classe abastava tots els aspectes socials i culturals de la vida diària. Hi havia un sentit de superioritat dels burgesos envers els treballadors, una segregació i una intenció de reconvertir-los i canalitzar-los que recordava l'antic paternalisme i fomentava els seus desitjos de llibertat i dignitat personal. Malgrat tot, el darrer paràgraf de Kirk (Labour…1994), sembla que recolzi (de manera matisada i afegint-la a altres causes) la tesi de Jones de que l'Estat, al introduir les millores polítiques abans de donar el dret de vot, va deixar de ser considerat un enemic de les classes populars i, de resultes, el cartisme hi va quedar afectat mentre que “En defensa…” donarà molta més importància a la pràctica repressiva i coactiva estatal com a paper central de contribució a la decadència cartista.
No hay comentarios:
Publicar un comentario